divendres, 27 gener de 2012

GREGORY PORTER, EL NOU PES PESAT DEL JAZZ VOCAL.


En aquests dies tan negres que estem vivint i a causa del gran nombre d’injustícies que es produeixen contínuament, ens ha estat materialment impossible tractar tots els temes de l’actualitat que ens han interessat, com ara l’absolució de Camps, els judicis contra Garzón, l’augment de l’atur, la possible desaparició del diari Público, el tancament de Megaupload, les retallades socials, les primeres reformes del nou govern del PP i un llarg etc. Havia pensat en fer un article relacionant tots aquests temes que, en realitat, tenen moltes coses en comú, però, de moment, l’idea general de l’article encara està en procés de maduració al meu cap. Així que haurem d’esperar a que caigui pel seu propi pes.

Mentrestant, el pensament que m’envaeix quan llegeixo i m’informo de tots aquests temes és que per estar al cas de tot necessites ser un activista a temps complert i renunciar a la teva vida social i familiar i als petits plaers de la vida per poder seguir el ritme de l’actualitat informativa. Però això tampoc seria la solució. Podria un asceta social d’aquesta mena mantenir el nord? O, al cap de poc, hauria oblidat perquè estava lluitant? És evident que una sobredosi d’informació produeix l’efecte contrari al que es persegueix, que és informar.

Per això aquest article, a partir d’aquí, no parlarà ni de política, ni d’economia, ni d’ideologia, ni de res que se li assembli. Al menys, no d’una forma directa. Avui us volem parlar de música. En els darrers dies hem fet un gran descobriment musical. Un cantant d’una enorme classe que és un total desconegut al nostre país (no hem trobat cap referència en castellà ni català sobre ell a google), tot i que l’any 2010 va treure un disc molt gran, Water, amb el qual va estar nominat al millor àlbum de jazz vocal dels premis grammy 2011. No va guanyar, perquè tenia uns grans competidors, en especial el disc homenatge a Billie Holiday de la gran cantant Dee Dee Bridgewater, Eleanora Fagan (1915-1959): To Billie with Love from Dee Dee  (aquí el potsescoltar) que se’n va emportar el gramòfon daurat.

A nosaltres, no és que ens importin gaire els premis de la música, ni els del cinema o la literatura, sinó es per descobrir-nos grans treballs en aquests camps que, d’altra manera, ens passarien inadvertits, com és el cas. Es evident que aquests grans premis estan corromputs per les respectives industries, sobretot pel que respecte als guanyadors dels premis més populars, però hem dit que no parlaríem de política, així que aparquem aquest tema. A més, de moment, el grammy al millor àlbum de jazz vocal encara no s’ha convertit en un fenomen de masses, que jo sàpiga.  
  
Be Good, 2012.
Estem captivats per la veu de Gregory Porter i la música del seu l’àlbum Water i per això hem cregut que es mereixia un article al bloc del Frenopàtic. De moment Gregory Porter no és més que un artista revelació que encara ha de passar a la consagració, però tot apunta a que donarà aquest pas molt ràpidament. Sobretot perquè el proper 14 de febrer, dia dels enamorats, surt el seu segon LP Be Good (Lion’s song) que promet ser una autèntica bomba. (aquí pots escoltar dos cançons del nou LP) D’aquí a poc estarà cantant per Europa les seves noves cançons i potser, amb una mica de sort, el veiem aquesta primavera o estiu per algun escenari d’Espanya i Catalunya.

Les influències de Gregory Porter són moltes però bàsicament podem dir que la seva veu és una barreja de la sensibilitat de Nat King Cole amb la profunditat de Joe Williams i el soul de Donny Hathaway, amb tocs personals que el fan únic. Pel que fa a la música que l’acompanya, aquesta ha estat interpretada i produïda per alguns dels millors músics de jazz dels EUA com el saxofonista, pianista i compositor Kamau Kenyatta o el gran saxo alt James Spaulding, la qual cosa fa que el disc Water sigui una obra rodona. Gregory Porter anava per jugador de futbol amèrica, però una lesió a l’espatlla va fer que un jugador que, segurament, hauria passat per les lligues americanes sense massa pena ni glòria, haguí acabat convertint-se en un gran cantant de jazz i soul. Kenyatta el va descobrir cantant als petits club de jazz de Sant Diego i, des d’aleshores, aquests dos músics s’han convertit en inseparables.


Ain't Nothin But the blues, 2000.
Gregory Porter es va donar a conèixer fa uns anys sobre els escenaris de Broadway amb el musical Ain't Nothin But the Blues (2000) amb el qual es va guanyar el reconeixement del públic i de la crítica, però fins l’any 2010 no es va decidir o no va aconseguir impulsar la seva carrera com a cantant de jazz. Ara aquesta carrera ja està en marxa i esperem que durí molts anys. Ens comprometem a seguir atentament l’evolució musical d’aquest jove cantant que està posant música a la nostra època de crisi amb lletres fortament compromeses socialment, però com hem dit que d’aquests temes no en parlaríem avui, ho deixem per un altre dia.  


NO ET PERDIS AQUESTS VÍDEOS. 

1960 What?, Water, 2010. 
La versió del disc encara es millor. Aquesta només dura 5 minuts i mig, però la del disc passa dels 12 minuts. Increïble.  



Be Good, Be Good, 2012. 



Work song, amb Jools Holland Rhythm & Blues Orchestra. 2011.



Imprimir article

4 comentaris:

  1. Este tio es brutal, me recuerda un monton a Donny Hathaway. Le puse entre mis discos favoritos del año con su magnifico Water.Ahora tengo pedido el ultimo, que ya suena muy, muy ben.Tambien le dedique una entrada en mi otro blog!
    un saludo

    ResponElimina
  2. Gràcias por el comentario amigo,
    Yo lo acabo de descubrir y me encanta. Cuando salga el nuevo lo comentamos. Pasame el link del artículo que le dedicaste que no lo encuentro. Por cierto, felicidades por tu blog y la gran coleccion de fotografias que contiene. Si no te importa lo enlazo?

    http://tsi-na-pah.blogspot.com/

    ResponElimina
  3. Justament aquesta setmana m'he quedat enganxada al seu disc. També ha estat un gran descobriment per a mi. Bona ressenya!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola,
      Ja ha sortit el nou LP de Gregory Porter, Be Good. Jo l'he estat escoltant aquests dies i és realment bo. En la línia de l'anterior, encara que potser amb més cançons lentes.

      Salut i bona música,

      Elimina

Aquest bloc accepta tot tipus de comentaris sempre que es facin des del respecte.